dimecres, 4 d’abril del 2012

Gat per llebre



Després d’haver fullejat el “Viure a Canet” corresponent al mes de març continuo pensant que els butlletins municipals no són més que una despesa innecessària per aquest i qualsevol altre municipi. Una publicació on el govern de torn aplica criteris partidistes i no periodístics (allò de l’objectivitat) no deixa de ser un pamflet destinat a glorificar l’acció dels que manen i a menystenir la intel·ligència col·lectiva. Podria entendre aquest mitjà (òbviament amb altres criteris) en un poble on no existissin altres canals de comunicació escrits, audiovisuals o telemàtics, però a Canet no és el cas. Sortosament comptem amb l’Àmbit, la Radio Municipal i cada dia més planes a les xarxes socials!

Tanmateix, l’objecte d’aquest escrit no és parlar de mitjans de comunicació (ho deixarem per un altre dia) sinó fer esment a una de les “notícies” que apareixen al “Viure”. Concretament la que fa referència a suposat “Pla Estratègic de Canet”. Confiava, ingenu de mi, trobar-hi més concrecions que les que vaig poder veure a la notícia fa dies apareguda al web municipal. Però res de res. Continuem, de moment, amb una visió de vol gallinaci del què ha de ser un instrument d’aquestes característiques i dels objectius a assolir-hi. De fet, del publicat pel govern, es dedueix que únicament volen centrar-lo en la dinamització comercial, en la fusió de les diferents associacions de comerciants que existeixen al poble (aquest punt és de sentit comú per allò que la unió fa la força!) i en renovar la plaça mercat. Tres propostes d’UMdC que semblen compartides (quin remei!) pel govern. I no és d’estranyar, els petits botiguers han estat, tradicionalment i amb totes les excepcions que vulgueu, en l’òrbita política dels qui ara ens governen i especialment d’Unió (tant els que es presenten col·ligats amb CDC com la marca blanca que utilitzen quan se’n separen). Qui no recorda les aferrissades lluites que mantenien des de la Generalitat per aturar qualsevol gran superfície que es volia instal·lar en el territori mentre des dels ajuntaments (governats pels mateixos) maldaven per esquivar les directrius que els arribaven des de la instància autonòmica!

Però bé, no ens desviem del tema. Un Pla Estratègic no és res més que un instrument de planificació que, a partir de l’anàlisi de la realitat del poble des de diferents punts de vista (territori, economia i societat solen ser els més usats) permet definir el model de municipi que es vol a llarg termini. És a dir, un diagnòstic i propostes concretes. Ni més ni menys. Per fer-lo es solen utilitzar diferents metodologies tot i que les més sovintejades són les que donen protagonisme a la participació ciutadana a partir d’un esquema bàsic dibuixat per experts en la matèria (siguin empreses especialitzades, siguin tècnics municipals) i liderat per algun polític municipal o per un comissionat consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal.

Doncs bé, és veu que a Canet volem “innovar” i convertir el que tots els partits polítics incloïen en els seus respectius programes electorals en una altra figura de planificació estratègica com és un pla de dinamització comercial impulsat pel regidor de torn. Potser és que des del govern ens volen donar gat per llebre o, encara pitjor, posar tots els ous de l’economia canetenca a la mateixa cistella (la del comerç). Clar que també hi ha l'opció que potser no s’han adonat que en aquest poble existeixen altres activitats econòmiques consolidades, d’altres emergents i, fins i tot, alguna més que es pot anar a buscar per convidar-los a instal·lar-se al nostre terme municipal.

Bé, el proper post el dedicaré a promoció econòmica i deixaré per més endavant allò que fa referència a territori i societat.


dilluns, 2 d’abril del 2012

La crisi no ho justifica tot!


Tots els governs tenen llums i ombres en la seva gestió (ningú és perfecte encara que n’hi ha massa que s’ho creuen!). Ho dic com a prèvia, perquè no soc dels que es limiten a aplaudir quan governen uns i a criticar quan ho fan els altres, sinó que m’agrada destacar allò que es fa bé i criticar en positiu, és a dir aportant idees o contraposant-les, mani qui mani.


Des d’aquest punt de vista, si d'una cosa estic satisfet amb els governs d'en Pasqual Maragall i en José Montilla és d'haver impulsat i aprovat la Llei d'Educació de Catalunya i d'haver apostat decididament per l'ensenyament infantil de primer cicle (les anomenades escoles bressol o llars d'infants), acabant d'aquesta manera amb les polítiques del govern Pujol que menystenien aquesta etapa educativa (o millor dit, socioeducativa). Durant els seus més de 20 anys de govern foren els ajuntaments (independentment del seu color polític) qui, atenent una demanda social, portaren el pes de la planificació, construcció i manteniment d'escoles bressol (amb quatre duros que aportava la Generalitat i amb la quota que pagaven els pares i mares).

Afortunadament, amb els governs de progrés es va acabar aquesta etapa, ja que per fi algú es van creure i aplicar allò de la política dels tres terços (un terç finançat per la Generalitat, un altre per l'ajuntament i el darrer per les famílies). S’entenia, doncs, que una etapa d’educació no obligatòria com és el 0-3 s’havia d’aixoplugar sota un sistema de finançament en bona part públic i més just.

Amb l’arribada de la crisis aquest model es va mantenir (és allò de les prioritats polítiques que, per suposat, no són iguals per tothom), però amb el nou govern de la Generalitat i seguint en època de crisis, ja hem vist com se’l comença a torpedinar. No hi ha suficients recursos per destinar-hi (tornem a allò de les prioritats, ara ha deixat de ser-ho), es baixen les aportacions destinades als ajuntaments i s’endarrereixen els pagaments a aquests ens (un nou bon exemple de la bona planificació de la tresoreria amb que la Generalitat ens té ben acostumats!). L’excusa de la crisi ho aguanta tot! I si no ho aguanta apel·len a l’estomac dels ciutadans per esmorteir-lis el cervell (la raó): allò del pacte fiscal i que Madrid no paga (clar que es deixen d’explicar que la Generalitat tampoc!).

Em temo que, reprenent l’argument, la crisi no deixa de ser, en molts casos, l’excusa perfecte per justificar un canvi de rumb, un nou model de societat que ens volen imposar les dretes d’aquest país (que en aquestes coses tant bé s’entenen independentment que uns mengin pa amb tomàquet i els altres “rabo de toro”). I el model, si més no en matèria d’educació infantil de primer cicle, passa per aprimar-ne les escoles públiques i engruixir les privades (qui pugui que s’ho pagui i que deixi les públiques pels pobres –més o menys, aquest és el raonament que va fer servir l’alcalde de Canet en la reunió que va mantenir amb els pares i mares de l’escola bressol pública del municipi-). Per fer-ho s’aplica la següent estratègia: s’elimina bona part del finançament que aporta la Generalitat i es fa recaure aquest sobre les arques municipals o sobre les butxaques de les famílies. Hi ha molts ajuntaments que, amb bon criteri, han assumit la despesa i d’altres (com el de Canet) que passa la pilota a les famílies i ni tant sols es queixa davant del departament d’ensenyament (un no bon creure que és per allò del partidisme, és a dir, que tant l’alcalde com la consellera d’ensenyament pertanyen al mateix partit polític, però la veritat és que no ho tinc clar). Total si hi ha escoles bressol privades que poden cobrir la demanda o que, aquestes si, se les pot subvencionar amb diner públic, millor que millor. Conclusió: al ple de la setmana passada és van aprovar increments de les quotes i, ara que celebrem la constitució de Cadis, visca La Pepa que aquí no passa res!