divendres, 2 de juliol del 2010

Doctor


Estic enormement satisfet, orgullós i content. A la família tenim un doctor! (que no metge). Després de molts anys investigant, remenant papers per aquí i per allà, entrevistant-se amb aquell o aquella, la tesi doctoral d’en Joan Bonamusa i Roura ha vist la llum en sessió solemne a la Universitat Autònoma de Barcelona. I se l’ha tret amb cum laude!!!



Tampoc és tant estrany, deveu pensar, la teva tampoc és la única família que compta amb algú que s’ha llicenciat i doctorat. I menys en els temps que corren, quan estem davant de la generació més ben preparada de la història d’aquest país. Però, és clar, si teniu en compte que el meu pare (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar senyor Doctor) té, hores d’ara, 75 anys, la cosa ja se surt una mica de la normalitat (tampoc tant, deu dir aquell, no és pas el primer ni l’últim que s’espera a la jubilació per posar mans a l’obra). Però és que resulta que es va jubilar abans dels 65 i no pas per voluntat pròpia sinó forçat per una cardiopatia prou important. I fou aleshores quan va decidir (de fet ja ho tenia decidit feia temps) poder fer allò que més desitjava: avalar mitjançant títols oficials el seu enorme bagatge cultural. Els estudis i la prova de majors de 25 anys (maleïdes matemàtiques), la llicenciatura d’història i els cursos de doctorat a la UNED i, finalment (tornarem més endavant sobre aquest concepte) la tesi dirigida pel Dr. Joaquim Pera de la UAB.



La tesi d’en Bon (nom com tradicionalment se l’ha conegut en l’àmbit de l’arqueologia mataronina), titulada De la civitas d'Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). De la Tetrarquia als carolingis, exemplifica no només el seu coneixement del territori i la història sinó també un compromís amb la ciutat que l’ha vist néixer. Compromís que ha exercit des de diferents punts de vista (cultural, polític, social, associatiu...) i amb vocació de servei a la col•lectivitat. Direu que com que soc el seu fill, m’estic deixant portar pel subjectivisme més contundent, però us ben asseguro que no és així. La seva obra n’és un bon testimoniatge.



Però no ens en anem per les branques i tornem al tema. El dia de la lectura de la tesi us puc dir que se’m va posar la pell de gallina. I no mentre el meu pare exposava (s’enrotlla massa però a aquestes alçades això ja no ho canviarem) sinó quan els membres del tribunal van prendre la paraula (esforç, constància, trajectòria vital, singularitat, vocació per compartir, capacitat de relació... són petits exemples de les perles que li van adreçar) i, sobretot, quan a través d’aquests adjectius em passaven pel cap imatges del passat (Torre Llauder, Can Modolell, Poblat ibèric de Burriac...) i noms concrets (Rafael Esteban, Jaume i Joan Turà, Pepe Garrido, Carles Martí, Francesc Navarro, Quim Garcia, Quim Pera, Joan Francesc Clariana, Albert Soler, Jaume Pujol, Josep Antoni Cerdà i tants i tants altres). Indrets i gent que han estat protagonistes de l’arqueologia mataronina dels anys 60 en endavant. Voluntarisme mai prou agraït que, afortunadament, amb el pas dels temps s’ha professionalitzat. I és que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró no només dedicava temps i esforç a investigar per conèixer el nostre passat, sinó que també tenia molt presents els conceptes d’aprendre (els mítics cursets d’arqueologia de dissabte a la tarda amb pràctiques al diumenge al matí que es van convertir en escola de futurs arqueòlegs o per reencaminar vocacions subjacents) i compartir (la revista Laietana i la presència en jornades i congressos). Tinc la impressió que la tesi del meu pare és quelcom més que un treball d’investigació. Crec que també és de justícia que sigui un acte de reconeixement i homenatge a tots aquells que han contribuït a aportar llum a la història de Mataró a través de l’arqueologia.



Dubto, però, que aquesta història acabi aquí. Coneixent el meu pare i sabent que ha dedicat tota la vida a l’arqueologia de Mataró, especialment en temps difícils, tinc clar que no s’aturarà (de fet, quan sento que hi ha jubilats –i no jubilats- que s’avorreixen m’entren tots els mals. Això de l’avorriment és un concepte que entra dins la meva lògica). I a la meva mare li tocarà tenir una mica més de paciència per les hores que se’l continuarà trobant davant l’ordinador, però també se’l coneix de sobres i sap que difícilment s’estarà quiet. De fet, també tinc molt clar que ha estat gràcies a ella que el pare ha arribat fins aquí. Santa paciència, Margarida!

dijous, 1 de juliol del 2010

Quo vadis Iluro?

 
Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.


Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010