Fullejant la premsa –soc un antic, m’agrada embrutar-me les mans amb la tinta que, de tant en tant, desprenen diaris i llibres- i concretament El Punt Maresme, encara que de Maresme cada vegada en té menys si ens atenem al número de notícies que publiquen de la comarca, vaig descobrir una notícia d’aquelles que tutti quanti se n’ha fet ressó. El Papa posat a caldo per un tema que tot i sovintejar no deixa de, com a mínim, posar-me els pèls de punta: els capellans pederastes i la tranquil·litat amb que sovint els estaments eclesiàstics passen de puntetes aquest fastigós tema.
No soc catòlic, ni apostòlic ni romà. Per no ser, no soc ni generalista. És a dir, no m’agrada partir d’un fet concret i universalitzar-lo alegrement, tot i que aquest també és un esport nostrat: que si tots els polítics són corruptes, que si els d’aquella ètnia són uns xoriços, que els de l’altre tenen la particularitat de tenir les glàndules sudorípares alterades... Per això no m’agrada afirmar que l’església catòlica, apostòlica i romana està farcida d’abusa nanos. Ara bé, a les pomes podrides cal apartar-les encara que només sigui com a prevenció perquè poden fer malbé totes les del cistell. I no només cal apartar-les sinó que cal prendre mesures perquè els culpables –una vegada demostrat el fet- paguin i no només amb penitència i falses promeses de redempció. Tampoc reclamo que es tornin a instaurar els amfiteatres i que aquesta gentussa serveixi d’esmorzar al lleó de torn –es podrien indigestar-, però si que la justícia sigui igual per tothom. Diem que és allò de qui la fa la paga però adaptat a les circumstàncies del segle XXI.
No anem bé si l’església, entesa com a institució que aplega sota les seves files els fidels voluntaris –i algun involuntari que si resulta que t’han batejat, encara que no siguis conscient d’allò que t’estan fent, surts a l’inventari d’aquesta secta oficialitzada- amaga el cap sota l’ala, mira cap a l’altre costat o protegeix descaradament al pobre pederasta (per allò de protegir al dèbil? Per confessió i tot arreglat?).
Fets com aquests em reforcen dues tesis: l’anacronisme d’una institució més que mil·lenària i el meu ateisme. L’adaptació als nous temps i circumstàncies no saben massa ben bé que vol dir i així ens trobem sovint amb panegírics antiabortistes o anticondons i anti tantes altres coses. Per no parlar ja de fanatismes propis de qualsevol religió (això d’immolar-se enmig del metro, del tren o de la ciutat no entra en la meva cartesiana manera d’entendre la vida). I així els hi va, les esglésies cada cop més buides. Amb tot, no vull oblidar tots aquells capellans i mossens o monges i beates que es creuen el missatge de Jesús i es passen tota la vida pencant perquè les desigualtats socials desapareguin del mapa. Si aquests pintessin més en la jerarquia, segurament un altre gall cantaria.
Durant la setmana santa, quan els cucurutxos –i no de gelat- omplen places i carrers, acompanyant imatges del santoral i tots plegats ben escoltats per armats i/o manaies (depenent del territori en què es desenvolupen les processons), què millor que fer penitència i reconèixer pecats del passat.
Fa temps, en plena voràgine mediàtica sobre alta velocitat, túnels i sagrades famílies amb perill d’ensorrament vaig dedicar part d’un post al mutisme del Col·legi d’Enginyers quan amb tot el guirigall es posava en dubte la seva professionalitat. Doncs haig de reconèixer que ara, amb el tema de les elèctriques i la nevada, m’han fet cas -dubto que llegeixin el meu bloc, però tan se val, deixeu-me fruir d’un microsegon d’autobombo- i han transformat el silenci en, des del meu punt de vista, paraules encertades que cal agrair.
A vegades no som conscients de la dependència que ens genera la tecnologia moderna fins que aquesta, pel motiu que sigui, ens deixa en quadre (veurem avui, per exemple, la repercussió de l’apagada analògica via desconnexió del repetidor de Collserola). Però tornant al tema nevada i ara que la tensió, per efecte temps passat, s’ha vist rebaixada considerablement i, per tant, podem opinar amb algun element més objectiu que la mala llet derivada de la situació que ha hagut de suportar tanta gent. A casa ens varem estar 20 hores sense llum, res comparable amb el que han hagut de patir veïns de l’alt Maresme o de les comarques gironines, i us puc ven assegurar que varem tenir ben presents en les nostres oracions als senyors Fecsa i Endesa (això si, la senyoreta que ens va atendre per telèfon, molt amable ella, malgrat anunciar-nos allò del “solo se que no se nada”).
De fet la nevadeta, com me la qualificava una amable botiguera de la Cerdanya fa un parell de caps de setmana, va destapar el pim-pam-pum. Que si la culpa és del govern, d’Endesa, del canvi climàtic, de la ciutadania, del Servei Meteorològic de Catalunya, de la Moreneta que no escolta les nostres oracions o del Papa de Roma. Tant li fa, l’esport nacional continua essent la caça i captura del culpable i, per sobre de tot, la no assumpció de responsabilitats.
És evident que la zona afectada no estava preparada per suportar el que li va caure a sobre (els efectes sobre la massa forestal així ho demostren) però també ho és que la prevenció, com diuen els metges, ens ha d’ajudar a evitar mals majors i, sobretot, en allò que l’espècie humana pot dir-hi alguna cosa: les infraestructures. I arribats a aquest punt jo em pregunto, si quan es dissenya un pont o un embassament és tenen en compte diferents escenaris de futur per evitar avingudes molt superiors a la mitjana, com és que quan es construeixen torres elèctriques en zones classificades de baixa intensitat climatològica aquest aspecte es deixa de banda? Resposta: és l’economia (menys despesa, més benefici), estúpid! I, en el pitjor dels casos, si l’efecte era inevitable com és que el temps de reacció ha estat més que deficient? Resposta: de nou és l’economia, imbècil! I quedi clar que, parlant d’economia, una vegada més ha de quedat demostrat que els monopolis, encara que siguin pseudocamuflats com les elèctriques, beneficien als accionistes i ens donen per sac als clients. Que trist. Com a clients pràcticament només ens queda el dret a la pataleta. No podem ni quasi bé canviar de companyia perquè, allà on hi ha competència, aquesta no deixa de ser una operadora de subministrament, mentre que les infraestructures queden en mans dels de sempre.
Però essent propositiu, potser caldria afrontar aquesta realitat que ens ha tocat viure des de diferents punts de vista per evitar que, en el futur, ens tornem a trobar amb situacions tant lamentables i perjudicials per la ciutadania, el teixit econòmic i la credibilitat del país. Si cal canviar la normativa, que els nostres representants al Parlament de Catalunya moguin el cul i es posin les piles, si cal invertir més en la xarxa, el seu mallat i la garantia de subministrament que Endesa espavili (que bé que en el rebut de la llum ens cobren el cànon pertinent) i si el manteniment ha de ser l’adequat, potser que també hi dediquin esforços i recursos i que aquells que han de vetllar, en matèria d’inspecció i control, perquè la feina ben feta no tingui fronteres també hi posin de la seva part. I, en el pitjor dels casos, un mínim estoc de material a reposar o garantia d’aconseguir-lo amb rapidesa i un cert número d’equips especialitzats (i formats a aquest efecte) per actuar davant la catàstrofe també els inclouria en aquesta carta als reis.
Amb una mica de sort aquesta vegada, aquells que sempre s’emporten els pals –els hi toqui o no- per allò de ser l’administració més propera als ciutadans, faran escoltar la seva veu allà on toca i, el més important, potser algú els hi farà cas. Com a mínim tenen la legitimitat d’haver donat la cara quan tocava (mentre d’altres s’amagaven tant com podien, oi Saura?) i d’haver dedicat esforços i recursos a pal·liar la situació dels seus veïns. Una vegada més, la majoria d’ajuntaments han estat a l’alçada de les circumstàncies mentre veien com d’altres els deixaven amb el cul a l’aire. Que, pel bé de tots, sigui la última vegada!
Ja em sap greu, ja, tenir que coincidir amb el PP de Mataró. Hi no ho dic des d’un punt de vista ideològic, que aquí estem a les antípodes, sinó amb les manifestacions del seu cap de grup municipal, en Pau Mojedano (a qui conec des de fa ans i panys i amb qui ens uneix una bona sintonia personal) quan expressa l’absurditat viscuda al darrer ple amb el tema estrella, si més no mediàticament, parlant, que en ell es tractà. Com pot ser que amb el tema dels puticlubs no s’hi anés amb una proposta de resolució conjunta quan sembla que tothom està d’acord que ens trobem davant d’un tema prou important com per afrontar-lo tot units fent força? La resposta, malauradament, es ben senzilla: política de vol gallinaci.
Puc entendre perfectament que l’oposició demani responsabilitats perquè la feina no s‘ha fet prou bé (sobretot el fet de no donar suficient protagonisme al tema, per no dir intentar passar-lo de puntetes) però no que hi hagi qui vulgui aprofitar-lo per fer partidisme de pa sucat amb oli. El tema és prou seriós i complex com per buscar acords entre les forces polítiques, actuar en la mesura que la legalitat li permet al municipi i instar a aquells que poden modificar-la, diem-ne Parlament de Catalunya, a que faci la feina si ho considera oportú. I no oblidem que aquí estem davant de dos debats que se solapen: l’exercici de la prostitució i la situació de les i els (que de putos també n’hi ha!) que l’exerceixen i l’espai on aquesta activitat es desenvolupa.
En el cas de Mataró sembla que el debat s’ha focalitzat sobretot en el segon aspecte, malgrat l’intent de dos partits minoritaris (diguis CUP o ICV). És evident que el ple de l’ajuntament poc pot regular aquest aspecte, però no estaria de més que les seves idees les traslladessin, sobretot en el cas d’ICV, als seus companys del Parlament i del Govern (la Tura, en la seva etapa de consellera d’interior, va començar a abordar el tema i, fins i tot, algun paper va produir al respecte, però curiosament, des que ICV hi és al capdavant, sembla ser que el tema dorm la son dels justos. Clar que en Saura, amb els merders que té, deu considerar altres prioritats).
Sense aquest debat de fons resolt, als municipis els toca viure amb l’ai al cor. I en aquest aspecte, és ben cert que estem davant una qüestió de mides. Si el puticlub és petit, s’aplica el decret de marres i aquí no passa res. Si és gran, tothom a posar-se nerviós. Però em fot la poca traça amb que alguns tracten la qüestió. I aquest és el cas especialment de CiU. En Mora, intentant escombrar cap a casa a qualsevol preu, ens intenta fer creure que l’ajuntament es pot treure les puces de sobre anul·lant la llicència ja concedida per un defecte de forma atribuïble a la seva tramitació. Aquest senyor, que en les seves files disposa d’advocats en exercici, o va mal aconsellat (o dubto) o intenta enganyar descaradament a la ciutadania (més aviat la cosa va per aquí, a veure si en treu algun rèdit electoral). Estic convençut que algú ja li deu haver explicat que, si té raó en la seva argumentació, això no resol res. S’anul·la la llicència però a partir d’aquí ningú podrà impedir a l’empresari de torn que torni a tramitar per l’altre via i a veure qui és el guapo que li impedeix muntar el negoci.
El govern, per la seva banda, i aplicant una estratègia ja coneguda (per què em recorda el culebrot de Can Fàbregas?), ha proposat guanyar temps: es congelen les llicències per elaborar un pla urbanístic que limiti la presència de puticlubs a Mataró. No es resol definitivament el problema però es difumina en el temps i d’aquí en deurà sortir allò de locals més petits i separats en l’espai. Ja veurem com se’n sortiran. Confio que, mentrestant aprofitin el temps perquè el germà gran (el del Parlament) es posi les piles i també legisli clarament, evitant, a ser possible, els clarobscurs del decret actualment vigent.
Em queda un darrer tema a la cartera. El de la CUP posen de relleu certes connexions de l’empresari puticlubero amb l’ajuntament (propietari de la Masia de Can Ribot i de terrenys al sector Iveco-Pegaso). No serà que, pensament malament, aquest senyor a iniciat l’operació puticlubs per negociar, des d’una posició de força, altres interessos urbanístics a la ciutat que li poden comportar una bona plusvàlua? El temps també ens ho dirà.
