dimecres, 30 d’abril del 2008

Calç i sorra


Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’
acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la
llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Gastronomia simbòlica


Avui, jornada prèvia al sant més llibreter i vegetarià dels que es fan i desfan, tenia previst seguir amb el capítol d’aficions vàries (idea a la que no renuncio) però modificaré substancialment la temàtica. Deixarem la literatura (en concret una autora determinada) per un altra dia. El motiu? El mal hàbit de repassar la premsa cada dia i trobar-se amb una notícia d’aquelles que ja no sorprenen per habituals, però a la que se li pot treure un “suquet” interessant.

Si la primera recomanació era en clau etílica, aquesta serà gastronòmicament simbòlica. Malgrat ser un incondicional del peix (la culpa és de ma mare) i, per tant, de determinats restaurants on hi pots trobar espècies marines (amb closca o sense) cuinades amb excel·lència, també tinc la virtut (si així se la pot anomenar) d’agradar-me el tast de diferents menges de procedències variades (cuina etnològica?) i tastar restaurants d’aquells que surten a les guies més prestigioses (ep, que quan toca anar de menú també ho faig!). Com que afortunadament la meva dona, coneixedora d’aquestes passions, ha instaurat el costum (sa per mi, econòmicament perjudicial per ella) de regalar-me un sopar d’estels Michelin coincidint amb el meu aniversari, fa un parell d’anys que fem ruta per aquests camins de Déu en busca del preciat indret culinari. L’any passat va tocar
El Celler de Can Roca. Poca conya, si teniu ganes de delectar-vos els sentits no us el perdeu. Gust, tacte, olfacte i vista acaben ballant la conga en un edifici nou i funcional, d’aquells que també et captiven i que compleix perfectament la funció d’aixopluc de comensals amb ganes d’experimentar sensacions. Només una petita recomanació: arribar-hi, si no han millorat la senyalització, té el seu què (si disposeu de GPS no dubteu en activar-lo).

L’any que ve? Veurem quin cau. En tot cas, aprofito l’avinentesa per recordar-li a la meva estimada que si el 26 de setembre es “raja”, li tocarà pagar sopar a ca la
Ruscalleda (apart, evidentment, del ja preceptiu del novembre, quan caiguin els 43).

Per últim una proposta senzilla: Immersos com estem en el debat (localista per no dir de poble) dels símbols (per allò de la bandera a la plaça Santa Anna de Mataró) recomanaria a tots els que ara van per la vida de defensors a ultrança dels atributs patris (els conversos de fa quatre dies, els que naveguen entre dues aigües i els que sempre han defensat un model folklorista quan no s’han atribuït la patent de repartir carnets de catalanitat) presentin una nova proposta de resolució al ple per col·locar, just al costat de la senyera, o posats a estalviar, enganxat al màstil i a una distància prudencial, una foto del
Ferran Adrià, el nou símbol que aglutina tot allò que som els catalans (procedència variada, capacitat de treball i de sacrifici, emprenedors, innovadors....). I el dia de la hissada fotogràfica, ja que som tant simbolistes, agrairé als senyors/es del Consistori que aquesta vegada es vesteixin per l’ocasió, tal i com marca el protocol simbòlic, i s’encasquetin la corresponent barretina.

divendres, 18 d’abril del 2008

"Actua" ... cions capgrosseres


Si ahir reclamava la capitalitat humorística de Mataró, avui em toca fer una rectificació pública. Em mantinc en la proposta (i quan parlo de capitalitat no em refereixo només al Maresme lliure i tropical sinó que la faig extensiva al món mundial) però aprofito l’avinentesa per afegir-hi un element més: capital de l’humor i de la barra (que no de bar, sinó més aviat en la seva vessant caradura).

No sé com s’ho fan, però al final m’hauré de creure que en aquest circ a l’aire lliure en que s’està convertint Mataró per mèrits (demèrits) propis, a alguns els nans els hi creixen i recreixen fins esdevenir de talla Robafavenca. Al pas que anem, ja poden anar encarregant una nova comparsa que, s’acosten les Santes, i en Mataties, la bruixa i en Biada (el faig sortir per allò que a alguns integristes encara els pica la seva procedència) han adquirit una talla que, d’aquí dos dies, ens venen els americans i els fitxen per jugar a la
NBA i WNBA.

La darrera (n’hi hauran més?): resulta que la gent d’
Actua no paga el lloguer de l’immoble que ocupa des del 2005 degut a que es van instal·lar en una plaça que “no estava completament configurada”. Aquesta si que és bona, ens superem dia si i dia també. La pregunta és senzilla, Si l’espai no estava en condicions, per què s'hi van instal·lar quan s’hi van instal·lar? I, com és que se’ls ha permès aquest aplaçament de pagament amb interessos incorporats (que només faltaria)? Dos motius per la reflexió: per l’agravi comparatiu que suposa amb altres que, tot i estar situats en indrets que s’estan urbanitzant, paguen el seu lloguer religiosament (siguin públics o privats) i per allò de l’honorabilitat de la dona del Cèsar. No queda massa bé que el plec de condicions no reflectís una clàusula d’aquestes característiques (potser hagués afavorit que s’haguessin presentat altres ofertes i ja se sap que la competència sol ser positiva quan parlem de mercat lliure i tropical) i que s’esperi a la signatura del contracte per formalitzar una “proposta” que no obligació. Però, clar, com que ja no hi havia competència ...

Reconec que el
Robafaves ha fet, durant temps complicats, una tasca molt important a la ciutat de difusió cultural i, més a prop en el temps, amb la seva inversió en immobles, ha contribuït a dignificar un carrer de la ciutat, però si ja em va sorprendre que, en el seu dia, busquessin com a aliats a la gent d’Abacus (a qui s’han cansat i recansat de criticar públicament pel fet que oferien descomptes als seus associats, però amb qui, quan ha convingut, s’han aliat per seguir quasi mantenint el monopoli del negoci del llibre a Mataró), també tinc molt clar que no es pot pretendre viure tota la vida de les glòries passades i adobar-les amb una capa de vernís purista que pretén convertir el què és un negoci amb una determinada fórmula organitzativa empresarial en quelcom més que la crua realitat (fets no paraules) s’entesta en contradir.

No sé vosaltres, però jo continuaré com sempre, comprant a preus més competitius a la
FNAC (a Mataró al Tramvia de la plaça Granollers i, especialment, a les paredetes que per Santes se situen a la Rambla) i, en tant que consumidor preocupat per la seva economia i amb poques ganes d’aguantar collonades, seguiré amb el meu particular boicot comercial a determinats establiments (cooperatius o no).

dijous, 17 d’abril del 2008

Capgrossades artístiques


L’humor és un bon recurs per afrontar determinades situacions a la vida que, gestionades d’una altra manera, podrien alterar substantivament el nostre sistema nerviós i convertir-nos en addictes als tranquil·litzants, antidepressius i altres píndoles que la indústria farmacèutica, amb la pertinent recepta mèdica, posa al nostre abast. Diu la dita que millor riure (de nosaltres mateixos i de situacions que provoquem o provoquen tercers) que plorar. I la sabiduria popular, sustentada en milers d’experiències precedents, no s’equivoca.

Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.

Conec en
Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).

I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.

No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una
rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?

I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.

dilluns, 14 d’abril del 2008

"Boa" comarcal


Si bé és cert que moltes persones han passat a la història per les seves paraules, són, per sobre de tot, els seus actes els que ens permeten aproximar-nos a la seva manera de ser i fer. Sense ànims (ni coneixements) per traçar un perfil psicològic, podríem agafar com a exemple, i no per casualitat, l’ex president Aznar (PP). D’aquest personatge crec que tots recordem alguns episodis, com fer entrar el país en una guerra il·legal, mentir descaradament davant els fets de l’11-M o repapar-se, al costat del seu amic Bush, puro en mà (havà?) i reposant les potes sobre la taula. Tot i això, em temo que l’acte que millor ens diu com és, fou el numeret que va muntar arran de casament de la seva filla. El què hauria d’haver estat un esdeveniment amb certa intimitat (com els seus parlaments en Català) va convertir-se en un fet mediàtic amb pretensions de boda monàrquica adobada amb salsa rosa.

Aquesta voluntat de destacar per sobre del comú dels mortals (egocentrisme elevat a la màxima potència), amb pretensions, a l’estil nou ric que acaba caient en el ridícul més espantós, no ha estat, però, patrimoni exclusiu de l’Aznar. De fet, si m’apureu, divendres a la nit vaig assistir a un acte que em va recordar aquestes maneres de fer. I no ho dic per la institució que celebrava
20 anys, el Consell Comarcal del Maresme, sinó per (em temo) les enormes ganes que han tingut alguns (dos, un que mana de nom i l’altre que se n’aprofita) de fer servir l’esdeveniment per treure pit i intentar sobresortir costi el que costi, que ganes de protagonisme en tenen i molt (i si és mediàtic millor).

Aprofitar dates més o menys significatives per tirar de celebració és un fet constant en les nostres vides individuals o col·lectives i ho fem de moltes maneres (amb la família, els amics, a casa, al restaurant, en un concert, escoltant una conferència...). Un poti poti de motivacions que cadascú acaba celebrant en funció de les seves possibilitats i voluntats. A vegades com excusa per fer gresca i xerinola, altres per aconseguir qui sap què. Però totes les celebracions per aniversari tenen uns denominadors comuns: el record, l’agraïment i un apunt de futur.

Però retornem als 20 anys del Consell. El record hi va ser (per tots aquells que han passat per aquesta santa casa i pels que ja no hi són), l’agraïment que no falti (a l’aparell polític –per quan una renovació de model?- i als treballadors –sort n’hi ha d’aquests en una institució on el lideratge polític és escàs per no dir nul-, exemplificats en els successius presidents que ha tingut i en les tres currantes històriques) i l’apunt de futur també (afortunadament en
Manuel Mas, qui si no, va saber posar les coses al seu lloc). Tanmateix tot es va adobar amb una posta en escena amb pretensions de boda de nou ric i amb algun interrogant:

Cal muntar un pessebre per tres centes persones quan en època de crisi (o recessió) els poders públics són els primers que han de practicar una certa austeritat? Em diran que el cost no era excessiu (i menys si es té en compte que era compartit entre administració i assistents. Em consta que els treballadors i ex treballadors, aquesta era la meva condició, vam apoquinar 20 eurets) però no es tracta de mesurar-ho en termes econòmics sinó d’imatge que es transmet a la societat.

Cal editar un llibret tipus festa major de barri, farcit de publicitat d’empreses que tenen vinculació directa amb l’homenatjat i que, per tant, deuen haver pagat amb “gust”? Si, com fa tothom, s’ha de fer un llibre de “sants” per recordar la història d’aquests darrers 20 anys, potser que el facin com marquen els cànons!

Cal que en el llibret, a més del què toca, que és el típic escrit de tots els presidents que han passat per la casa, s’hi coli el gerent actual i s’obviïn els altres que també hi deuen haver dedicat el seu temps i energies? Em sembla bé que siguin els polítics els que donin la cara. La resta sobra, a no ser que algú vulgui situar-se en el mateix nivells que aquests!

L’Aznar va fer el ridícul. Alguns (dos, el que mana i el que només està pendent de la foto) s’han afegit a seguir-li els passos amb la “boa” del Consell. Si la gent mai ha tingut clar perquè serveix un Consell Comarcal, amb actuacions com aquesta encara ho entendrà menys. Feliç aniversari a tots (menys a dos!).

dijous, 10 d’abril del 2008

Viníssim


Avui inicio una nova secció en aquest bloc de parides vàries, amb la voluntat de difondre aficions personals tot enllaçant-les amb recursos que hom pot trobar a aquesta fantàstica comunitat que es diu internet. Serà, el que podríem anomenar, l’apartat de recomanacions vàries.

Segurament, la primera afició que recordo, allà per la meva més tendre infància (el suport fotogràfic de l’esdeveniment ha estat fonamental per activar la meva capacitat memorística) és una que s’ha mantingut amb els anys, per no dir que ha anat creixent amb el pas del temps.

M’agraden vins i caves (no seguiré amb la llista de substàncies líquides legalment tolerades no sigui que algú pensi que n'abuso) especialment des que la meva àvia materna, en plena celebració del meu primer aniversari i esperonada per, diuen els que hi eren, una mirada de desig incontrolat d’aquest qui escriu, em va mullar el xumet en una copa de xampany (per aquelles èpoques no s’estilava la denominació d’origen). Es veu que, automàticament em vaig transformar en felí (els ulls em delaten) i hores d’ara encara estic llepant i rellepant. Clar que sempre ho puc justificar amb allò de la dieta mediterrània (invenció moderna però tant li fa) i la tradició greco-romana de la que som hereus.

Des del dia que vaig fer un any, doncs, he mamat l’enologia (expressió culte que amaga l’addicció no patològica a determinats tipus d’alcohols). M’agrada xafardejar per bodegues (a Mataró, que em perdonin la resta, us recomano la d’en
Joan Domingo per allò que és la meva de tota la vida), deixar-me aconsellar (en Joan en sap un munt) i tastar vins negres i blancs (el rosat em costa) i, sobretot, caves (recomano visita obligada a Sant Sadurní d’Anoia amb parada obligada a Recaredo. Si porteu la butxaca plena no us perdeu el reserva particular).

Seguint amb aquesta afició, i gràcies a la jove de casa, he descobert un
bloc que tracta de vins i que és altament recomanable. D’acord, l’autor és el seu germà, en Nani, arenyenc de pro, amb coneixements profunds sobre la matèria, bones capacitats literàries i conversa agradablement infatigable (li ve de família). Per cert, ara que no ens escolta ningú, un petit secret: amb en Nani hem de fer negocis. El petit de la casa té predilecció per la seva filla gran i caldria mirar d’arreglar-ho (clar que el molt perla també parla meravelles d’una tal Paula que va a la seva classe, però és clar, de Sergi i Paula ja en tenim uns a casa).

dimecres, 9 d’abril del 2008

Cultura lletera


Quan jo era petit dèiem allò de “quina llet” quan algú era beneficiat per un acte de sort. Avui la terminologia que utilitzen els joves ha deixat pel bagul dels records determinades expressions populars (la generació del “no em ratllis” i del “fer-s’ho” amb la xorvi/xorvo estira amb força). Tanmateix, aquesta expressió caduca em servei per il·lustrar determinats esdeveniments. No fa massa dies parlava de la situació de la cultura a Mataró i enumerava un seguit de propostes i projectes que van fent la viu viu (o la mort mort, depenent de com es miri). Conscientment o inconscient vaig obviar explicar que d’aquests una bona part no havien vingut per inspiració dels líders del PMC (IMAC?) sinó més aviat per propostes externes que mans àvides s’havien fet seves (el Museu Bassat el proposa en Lluís Bassat, el Cruïlla de Cultures se l’empesca el Clap, el fons d’art surt dels artistes mataronins...)

Està clar que quan les neurones creatives no donen per dibuixar projectes atractius es pot recórrer a estirar d’allò que els altres ofereixen, arribant-se així a un pacte de bona voluntat que beneficia a les parts i tots contents (uns perquè, tal i com tenim muntada la cultura pública a Mataró, els hi solucionen la papereta i els altres perquè tenen aspiracions de veure un somni plasmat en la realitat). I una vegada més el PMC (IMAC?) està “de llet”. Ara l’hi ha plogut el
festival Xecspirià que fa anys es desenvolupa a Santa Susanna (estic convençut que si en Joan Campolier, l’ex-alcalde convergent d’aquesta vila no hagués estat inhabilitat per la justícia, la capital del Maresme Lliure i Tropical poques possibilitats hagués tingut de fer-se’l seu).

Però mirem-ho en positiu. Mataró pot convertir en oportunitat el què algú altre es va encarregar de dissenyar i fer créixer i, sembla ser, que ja s’ha posat mans a l’obra. Dues incògnites: les dates (l’agost podria considerar-se una oportunitat si no som tant estrets de mires que només pensem en el tòpic de la ciutat buida en època de vacances. I el turisme que ens ha de venir a veure?) i l’espai on es desenvoluparà, que hores d’ara apunta, Penedès (ERC) dixit, a una masia de les 5 Sènies. Ai, ai, ai, que entrem en reserva apatxe.

Consell gratis: no seria millor ser més prudents, en termes de declaracions públiques, fins que el projecte, en versió dates i emplaçament, estigui més madur? Ja veig a venir dues plataformes tipus “salvem l’agost” i “salvem les 5 Sènies” amb manis, tractorades i altres estratègies clàssiques dels “no al que faci falta” o passets endavant i endarrere a l’estil concerts del cruïlla al Parc (si feu números dels espais que, des d'instàncies municipals, es van arribar a proposar per acabar allà mateix fa certa gràcia/pena –Josep, no va amb segones!!!-).

I retornant al tema de la llet, els de Santa Maria també s’han vist beneficiats pel manà que raja, en aquest cas, de la mamella municipal. Sembla que el
programa de commemoració del mil·lenari de Santa Maria ja s’ha concretat i s’ha trobat el paganu (150.000 eurets de res que hi posa l’Ajuntament). I els de missa què? No es rascaran la butxaca? Això si, entitats de la ciutat també es mullaran el cul per participar-hi. Ja ho poden dir ja, “pagant –els altres- Sant Pere canta”.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Moda canetenca


Potser ja va sent hora que, amb el temps que fa que tinc aquest bloc actiu, faci alguna referència al meu poble d’acolliment i avui en tinc una excusa perfecta gràcies a la notícia que l’escola de teixits de punt de Canet de Mar es convertirà en un centre de recerca.

Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).

Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de
Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).

Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i
competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.

Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.

dijous, 3 d’abril del 2008

Capgrossades


A Mataró ens estem guanyant l’apel·latiu de capgrossos amb tots els ets i uts. La darrera “anècdota” que ens pot identificar amb aquests personatges mitològics o lúdico-festius és la proposta aprovada per tots els grups municipals d’instal·lar una senyera a la plaça Santa Anna.

La proposta, portada al ple pels de CiU, es va aprovar per unanimitat (com no. Si algú hagués baixat del carro de les essències pàtries ràpidament, la resta, l’hagués titllat de botifler, antipatriota i tots els adjectius que determinada marca de la casa utilitza quan se li escalfa la boca). En Mora (CiU) diu que està content i satisfet pel seu gran triomf. Noi, jo també ho estaria. Tenint en compte que aquest és un tema estratègic i vital pel present i futur de la ciutat, que menys que sentir-se cofoi (com sempre les grans preocupacions de CiU continuen sent les essències en format senyera, virolai, barretina i pa amb tomàquet. Les qüestions diem-ne més socials queden en segon terme ja que no porten la patina de catalanitat folklòrica).

D’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (no us recomano la seva lectura a no ser que patiu d’insomni i vulgueu curar-vos) als plens s’hi pot tractar qualsevol tema que afecti al municipi directament o indirecte. Així, aprofitant el calaix de sastre, veiem com de tant en tant a l’ordre del dia s’hi cola alguna perla. Al proper per, per exemple, hi ha dues fantàstiques propostes de resolució sobre el Tibet, tema molt mataroní com tots sabeu, o en altres ocasions ens hem trobat perles com la que feia referència a la “compatibilització de la presència de turistes en les embarcacions pesqueres durant la seva jornada de treball” (mandeeee?). Després es queixen que són massa llargs!!!

D’en Josep Lluís Carod Rovira (ERC, de moment) he fet meva una definició que trobo plenament encertada; “és català (no qui viu i treballa a Catalunya, com deia en Pujol) qui se’n sent”. Clar i concís. Cadascú fa amb els seus sentiments de pertinença a una tribu concreta el què vol. Que la tribu porta associats uns determinats símbols que la identifiquen em sembla molt bé, que en la intimitat cadascú els hi dóna la importància que tenen també. I jo em pregunto, fa falta fer ostentació pública dels símbols més enllà dels edificis institucionals que ens representen i de determinats actes festius? S’aconsegueix més pedegree catalanista per fer onejar la senyera? No serà que estem fent el mateix ridícul que feien aquells que penjaven “rojigualdas” del tamany d’un camp de tenis a Madrid i que els mateixos que han portat la proposta al ple es van encarregar de dir-lis de tot.

I ja posats, si ho hem de fer, fem-ho bé, amb dos collons i barretina. Una senyera? No siguem rancis, tipus català qualsevulla: que en col·loquin quatre!!!!! Una al turó de Cerdanyola, una altra al campanar de Santa Maria, la tercera al Mataró Parc i la última al turó de Mata (si senyor, quatre, com les quatre barres de sang del molt il·lustre Guifré el Pilós) i, a poder ser, de mida suficient perquè es vegin no ja des de tota la ciutat sinó fins i tot des de Mallorca (que es noti que els mataronins la tenim grossa!). I cada dia a les 7 del matí, el Consistori en ple, format i quadrat davant la senyera, entonant el seu cant (per les Santes si val fer el canvi pel bequetero).

dimecres, 2 d’abril del 2008

Humor negre


La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat
president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento
Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.

dimarts, 1 d’abril del 2008

L'Anna ens ha deixat


Benvolguda Anna,

Si Déu existeix, fes-li una entrevista de les que tu saps fer, a veure si li treus els colors i, d’una vegada per totes, es dedica a evitar les injustícies d’aquest món. De càmara, com no, pots comptar amb en Bis, que de ben segur també li farà una bona repassada.

Siguis on siguis, un petó.

Transva .... què?


A alguna gent, per activa i per passiva, els traeix la llengua. D’altres, per evitar-ho, usen i abusen de metàfores, al·legories, símils, hipèrboles i altres figures retorico-semàntiques. Aquesta sol ser l’especialitat de la gent d’ICV, a qui reconec una més que notable capacitat de retòrica i de generar discurs (bé, sempre hi ha alguna que altra excepció que no nomenaré) amb el que es pot estar o no d’acord. Ara bé, quan s’opta massa sovint per no dir les coses pel seu nom i intentar cercar subterfugis lingüístics passa allò amb què ara es troba el nostre conseller de Medi Ambient, l’honorable Sr. Baltasar. Fent honor al seu nom reial i atenent a la multitud de cartes que va rebre durant la primera setmana de gener (just abans del dia 6), totes fent referència al segon crit més famós del despertament bellugòs de les Santes mataronines (qui, en la nit calorosa del 25 de juliol, no s’ha esgargamellat demanant aigua????), s’ha hagut d’empescar alguna solució d’urgència per fer front a la sequera que tenim a sobre.

Deixem-ho clar d’entrada. El conseller no fa res més que gestionar una situació que ve de lluny i on aquells que ara clamen contra el govern, molt hi tenen a veure per la seva nul·la capacitat de planificació. Té pebrots haver de sentir determinades lliçons de l’ex-conseller Espadaler (CiU) sobre el tema de l’aigua. Te pebrots tornar a sentir la cantarella del Roine que ells van ser incapaços de transvasar amb tots els anys que van tenir per fer-ho (23 anys de govern deuen donar per això i per més). Té pebrots que ara vinguin a proclamar que cal un gran pacte pel tema de l’aigua, això si, seran ells qui diran (es deuen considerar experts frustrats en la matèria) què s’ha de fer i què no. Quina barra!!!!

Això no eximeix, però, que
el conseller l’ha cagat. Ha intentat disfressar el que tothom sap que és un transvasament i, amb la boca ben gran (que no petita que així la vessa més), l’ha volgut fer passar com una altra cosa de nom indeterminat. Això si, excepcional i transitòria (que ho és fins que entrin en servei les dessalinitzadores projectades, dues de les quals ja es troben en fase de construcció). Però, a veure, treure aigua d’un riu (Segre) per passar-la a un altre (Llobregat) com es diu en aquesta fantàstica llengua que coneixem com a Català? Transvasament o transvasament? Doncs si cal fer-ho, siguem valents i diem-ho alt i clar.

Que cap polític responsable pot apuntar-se la contramedalla de deixar 5 milions de persones sense aigua és una evidència que fa vergonya anunciar-la i que, fins i tot, el més tonto de la classe pot arribar a entendre (si em permeteu, ja em poso jo mateix com a tal). Que cal cercar solucions urgents per superar la sequera sense apel·lar als bruixots indis també. Que cal una política de l’aigua responsable encara més. Però, senyor meu, diem les coses pel seu nom. Ja se que costa, que quan s’ha fet bandera contra els transvasaments i cert pla hidrològic nacional promogut pel PP, sigui per convenciment intrínsec de la facció ecològica, sigui perque electoralment pot beneficiar apostar pel que promovien els altres és dur. Però, nois, vosaltres que feu bandera de la pedagogia política, podríeu haver-la aplicat en aquest tema!!! Tant costa explicar que aquest recurs és provisional i que, la gran diferència d’aquest transvasament amb el de l’Ebre que proposava el PP, és que aquí el què es pretén, fonamentalment, és abastir una població que d’aquí quatre dies pot quedar-se sense aigua i no regar camps de golf com alguns pretenien fer a Múrcia i a València? Doncs no, entestat a tirar de la figura retòrica de torn. Menys esforços lingüístics i més posar solucions. Com que estic convençut que en Baltasar té coses més importants a fer que llegir aquest bloc (igualet, igualet que la immensa majoria de mortals) em limitaré a enviar-li, via correu electrònic, el darrer
post que sobre el tema de l’aigua (neta) vaig escriure. Si li serveix bé, si no .... també!